Cant IV
Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.
S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cop rabent,
a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escata batent.
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant amb naixença
dins la cavorca sepulcral.
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moïsès en el cistell.
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
I si el meu seny priva de signes il·lusoris,
dins l'ipossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
(Nabí)