POETES ORFICS CATALANS

Amb aquesta definició de la paraula poètica com un camí fulgurant de salvació i eternitat, clau secreta del record o del misteri, ens endinsem en una faceta transcendent de la poesia catalana contemporània que està molt a prop d'una visió de l'acte literari com a exploració metafísica de tot escriptor que, més tard o més d'hora, cerca un sentit al destí final de la tragèdia humana.
L'orfisme va ser un moviment religiós grec de tarannà gnòstic i hermètic que aplegava diverses tendències espirituals i filosòfiques: des d'un vessant pitagòric que veia en la música i l'harmonia matemàtica un camí de connexió de l'ànima amb la divinitat, amb el seguiment d'uns ritus de purificació, fins a corrents eleusinis i dionisíacs de caire irracional que van convertir la figura mitològica d'Orfeu en sacerdot i màxim artífex d'uns dictàmens i preceptes que instituïen en el culte a Dionís i Persèfone la idea sobre la immortalitat de l'ésser humà. Igualment, tots els corrents creien en la salvació en professar unes creences que es fonamentaven en la significació mistèrica de la paraula i la memòria per obrir la porta de l'eternitat, concepcions sobre la doble naturalesa humana i la divinització dels mots que, en certa manera, van passar al platonisme i cristianisme.
És així que, enfront d'una poesia realista i social en què el poeta reflecteix en l'obra els problemes històrics i les preocupacions quotidianes, una poesia com a testimoni i reivindicació d'unes idees polítiques, trobem també una sèrie de poetes, hereus del romanticisme i el simbolisme, que veuen en el fet poètic una via de coneixement i indagació en el misteri de l'existència; la poesia com a cerca espiritual i exploració de la mateixa identitat humana, perquè després de la crisi de la modernitat, tant en les arts ?com van representar les avantguardes estètiques? com en el pensament i en la religió amb l'aparició de noves ideologies davant del que va suposar una societat capitalista deshumanitzada, abocada al desenfrenament tecnològic i econòmic, alguns poetes es van aferrar a l'agafador mític i religiós, reflex de les seves preocupacions humanes. Una poesia que és eina de coneixement i aprofundiment en els esdeveniments de la vida i de la mort, però també de contemplació del mateix acte poètic com a confrontament metafísic a la recerca de l'eternitat.
Del pròleg de Francesc Ruiz Soriano

Inclou poemes d'Agustí Bartra, Antoni Marí, Carles Riba, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre, Jordi Pàmias, Màrius Torres, Pere Gimferrer, Ramon Xirau, Salvador Espriu i Vinyet Panyella.