ARA DIREU QUE ESTIC BOIG

«Ara m’adormo, ara em desperto, ara m’adormo.» Així és la vida de Francesc Ascàs, un jove extravagant, intrusiu i diferent, que sent veus i diu coses estranyes, que dibuixa còmics i està enganxat a les prediccions d’una maga televisiva, i tot això reclòs en el pis on viu, amb l’única claror que li proporcionen les escletxes de les persianes abaixades. Fins que un dia apareix morta Blanca Benito, la seva veïna i única amiga, i serà aleshores quan la policia l’acusa d’homicidi, per ser el boig de l’escala, perquè ja se sap que un boig és capaç de tot.
Sota aquesta trama, Andreu Martín ens endinsa en tota una roda de la fortuna repleta d’imprevistos i successos de tota mena, on finalment tothom et pren per boig perquè «els bojos sempre diuen que no ho estan, de manera que quan un diu que no està boig, de seguida pensen que està com llum». I, precisament aquí, el lector hi jugarà un paper important: esbrinar qui realment ho està i qui no, qui diu les veritats i qui les mentides, i quines són les veus dels equívocs. Una novel·la plena d’intertextualitats, personatges rocambolescos i llocs emblemàtics, alguns ja de ben coneguts dins l’univers de l’escriptor.
Després de títols com Història de mort, L’Harem del Tibidabo, Tothom et recordarà i La favorita de l’Harem, Andreu Martín retorna a «crims.cat» per oferir-nos una història d’ambigüitats, amb una temàtica que l’apassiona com són els trastorns i les psicopaties.