SEMPRE TINDRÉ PARÍS

“L’estiu de 1983 va ser una mica atípic. No havia acabat els estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, i havia entrat a treballar a la redacció del Punt Diari, on el cinema era una secció perifèrica. El diari, però, m’oferia la possibilitat de poder escriure crítica i d’entrar als cinemes sense pagar.” Dos anys abans, havia estat declarat excedente de cupo i, per tant, no havia de fer el servei militar, aleshores obligatori. “D’ençà d’aquell moment, vaig tenir clar que havia d’estalviar i tenir prou diners per poder anar a fer el meu servei militar a París.” Acompanyat d’un amic de tota la vida, i sense gaires francs a la butxaca, l’autor va viure un any a París, que va invertir en la lectura de Balzac i en llargues sessions a la Cinémathèque francesa i en tot de cinemes de la ciutat. Aviat va entendre que només li calia “estar despert davant el que oferiria una ciutat que no trigaria a aparèixer com un laberint inesgotable. Gràcies a les meves pors i indecisions, vaig viure uns quants mesos atrapat dins múltiples ficcions, vaig sentir-me perdut en els mons imaginaris de moltes pel·lícules i novel·les. En lloc de tenir ganes de menjar-me París, vaig tenir ganes de veure-ho tot per poder-ho explicar algun dia. No vaig triomfar però vaig aprendre.”