#Carnerésmdma: Blanca Llum Vidal (1986) recita el Cant IV del Nabí
23/04/2020
-
-
Cant IVNi el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.Mon seny en la fosca reneix.Ja só dins una gola més negra, millor closa;i crec, dins el ventre d'un peix.S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,ma petitesa, mon esglai.Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:Déu és el meu únic espai.Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyeso só llençat, d'un cop rabent,a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyesl'estel en l'escata batent.Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.Canto son nom amb veu igual,orb, doblegat, com esperant amb naixençadins la cavorca sepulcral.Al manament de Déu neguí les meves passes.-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,de fer i refer tenen virtut.Ell en l'abís de tot sement mon cos embarcaperquè hi reneixi per a Ell.I jo hi só refiat com Noè en la seva Arcai Moïsès en el cistell.Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,no m'haveu dat sinó dolors.Sense l'angoixa ni la càrrega dels diescom el nonat sóc a redós.I si el meu seny priva de signes il·lusoris,dins l'ipossible visc ardit.I un dia, en llur follia, els savis hiperborisdiran que aquest peix no ha existit.(Nabí)
