#Carnerésmdma: Manel Vidal Boix (1989) recita "La poma escollida", de Josep Carner

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet, 
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora. 
Ara que són al llit, els besa el solellet. 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,            
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: 
-Oh ma vida, mos peus són balbs 
i sento que se me’n va la llum,                                     
i et tinc a vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa.       
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?